Alexandros Els confins del món (3) (Valerio Massimo Manfredi)

Argument:

L'armada macedònia es mou cap a l'Àsia profunda, travessa l'Eufrates i el Tigris, per arribar a Babilònia i per ferir de mort l'alcàsser de Persèpolis. El palau més esplèndid del món és lliurat a les flames amb les seves meravelles: es tanca l'època d'un imperi antic i s'obre una nova era. A continuació les estepes d'Escítia, les muntanyes glaçades de Bactriana, anys de marxa i d'aspres combats.

El projecte més ambiciós, el d'un món que no distingeixi entre grecs i bàrbars, d'una sola pàtria per a un sol poble, és davant els ulls d'Alexandre. Pocs ho entenen, n'hi ha que es rebel·len, tramen conjures, i el rei és empès cap a una espiral de violència i de sang. Només l'amor el pot ajudar, només l'amor pot combatre el desànim d'estar sol davant l'empresa sobrehumana. Serà ella, Roxana, qui l'esperarà en una fortalesa protegida entre el glaç de l'Himàlaia: la més bella, la captivadora, la reina.

Roxana donarà a Alexandre el coratge per dirigir-se cap a l'Índia misteriosa, cap al límit extrem, i després la força per renunciar al somni, per buscar, entre penúries i privacions, el camí del retorn.

Opinió:
Bon final per la saga de Valerio Manfredi. A mi és la part de la vida d'Alexandre que més m'agrada, ja que no es va conformar amb el magnífic tresor del rei persa i va anar a portar l'hel·lenització als confins del món conegut fins aleshores. Em fascina la ceguesa amb que l'obeïen els seus homes, però els entenc, doncs aquell bell home els havia portat invictes fins les riques ciutats de Babilònia i Persèpolis, plenes de plaers i riqueses. Francament, el fill de Filip és un dels millors generals de la història. Llàstima el trist final que va tenir el jove heroi, perquè no se'l mereixia.