Aquí teniu l'esperat segon capítol del llibre "L'ombra del poder". Espero que us resolgui els dubtes sobre la vida d'en Marc...

Ii

Un cop van ser acabats els tràmits, em van dir que  tot era correcte i  que em citarien als afores de la ciutat a primera hora per partir. També em van fer saber que hauria de dur roba de viatge i els meus estalvis, que jo decidiria com gastar durant la travessia. No em van dir la destinació. Mal averany, vaig pensar. Dit això, el reclutador va passar al següent de la cua que s’havia format després de la nostra arribada.

Vaig arribar puntual a la cita, tot i que tampoc no em quedava gaire més a fer als calabossos (en presó preventiva), tancat per evitar que m’escapés. Aquesta mesura em treia de polleguera: m’ofenia pel fet de que no confiessin en mi, però entenia que ja els devia haver passat altres cops, que reclutes forçats desertessin.

El primer dia va ser horrible: el comandant de la tropa va començar fort, ja que vam fer una marxa de deu quilòmetres sense parar per descansar. Alguns dels meus companys semblaven morts quan es van deixar caure a l’herba del marge del camí. Una estona més tard van repartir el ranxo: farinetes de sègol. Precisament sopant vaig conèixer en Fabi, un recluta com jo que havia escapat de la misèria de la Suburra de la mateixa manera que jo: allistant-se a les legions. A partir d’aquell dia es va forjar una sòlida amistat que després quedaria confirmada pels fets venidors, explicats més endavant. El fet que els nostres orígens fossin semblants ens va unir més, creant un vincle entre nosaltres que ni el temps ni la mort esborrarien.

 Un dia em va dir que ens havíem de conèixer més, que li expliqués la meva història, cosa que vaig fer durant un descans. El que li va intrigar més va ser com jo havia arribat allà. Jo li ho vaig explicar, sense ometre cap mena de detall, desfogant-me i buidant el pap de tot el que m’oprimia des de feia molt de temps:

-Doncs mira, tot va començar un dia en què anava al fòrum , on havia quedat amb uns amics per anar a la taverna, quan un company de gresca se’m va apropar, mirant al seu voltant, com si algú els espiés, i em va dir: “Hola. M’envia el meu cap perquè et presentis a l’hora nona a la Taverna de Bacus, que et vol encarregar una feina molt senzilla i ben pagada. Diu que si no hi vas em matarà”. I després de suplicar-me que hi anés, es va esfumar. Aleshores era més jove i em devorava el monstre de la cobdícia i hi vaig anar. Després de fer aquesta “feina” em van donar vint denaris i me’n van encarregar una altra, i així sense parar. Jo m’anava enriquint, però les “feines” eren cada cop més violentes i agressives i em vaig començar a qüestionar si el que cobrava estava realment equilibrat en relació al risc que suposava complir-les. La gota que va fer vessar el got va ser quan em van dir que assassinés una persona en concret. Aleshores vaig dir que no i vaig fugir de Roma durant uns dies. Quan vaig tornar vaig comprovar l’abast criminal d’aquelles persones: havien destrossat casa meva i mort la meva mare, l’únic i últim parent que quedava viu de la meva família coneguda. Més tard li vaig narrar la meva trobada amb els pinxos que em volien matar.

Tot just quan vaig acabar de parlar, va esclafir en una riallada que em va espantar. Quan va acabar, es va disculpar:

-Perdona noi, però la teva història em fa riure! -va dir, contenint les ganes de tornar-hi- És que em recorda a l’argument d’una obra de teatral que va representar un comediant l’única vegada que vaig anar al teatre. No vulguis saber com va acabar la meva mandíbula en sortir d’allà... –va exclamar, veient que no copsava la broma- Bé, és igual, anem a beure un bon vi a la taverna, que avui crec que n’han portat de nou!

De camí cap a la taverna, jo anava pensant sobre els esdeveniments dels últims dies. Feia dies que  m’havia acostumat a les marxes forçades, que ja no ho eren tant per mi, pensava divertit, en part ajudat pel fet que ja se m’havien fet les durícies al peu, cosa que evitava possibles butllofes. La via Àpia ens havia portat fins a Florentia, una de les últimes ciutats importants de la península itàlica, on ens havíem establert al campament a extramurs de la ciutat, que havien construït expressament per als reclutes que es dirigien a servir als indrets més remots de l’Imperi, o sigui, per a nosaltres. Estàvem de permís, per tant ens dirigíem cap a la ciutat a gaudir de la seva oferta d’oci. No ens va decebre, però al final vam tastar alguna cosa més que vi als barris baixos, per culpa d’en Fabi, que em volia treure de l’ensopiment en què estava sumit.

El dia següent va ser terrible: la ressaca, juntament amb els cops i el cansament acumulat de diversos dies es van fer notar en un còctel de barreja explosiva, deixant-me defallit. Però la columna no s’aturava, i ja fèiem camí cap a Mediolanum, la nostra pròxima parada.

...

El viatge va ser dur i temporalment llarg, ja que va durar uns deu dies i vam haver de creuar el riu Po, llarg i ample. Quan vam arribar al campament base de Mediolanum, estava esgotat i les meves extremitats no em responien: els braços entumits, les mans encetades i les cames que em feien figa. Va ser durant aquest moment d’absència de cos físic quan em vaig començar a qüestionar si aquest llarg camí servia d’alguna cosa, a part d’arribar als confins del món civilitzat i acabar amb la vida de desenes d’homes que defensaven la seva rústica manera de viure i la seva terra. Immediatament em vaig respondre: No.

Però la vida militar no cessa mai, i ja érem cridats a revista, on se’ns informaria dels torns de guàrdia, dels allotjaments  i dels permisos. M’esperava un capvespre molt dur.