Després d'aquest període de sequera "articulística", arriba una nova proposta: Jo, l'Arnau, estic escrivint un llibre sobre els romans, i he pensat que a mida que vagi escrivint aniré publicant els capítols. Aquí ve el primer:

L’ombra del poder

I

   

 La bona sort no dura per sempre, diuen. Ara entenc el significat tan profund d’aquests aparentment simples mots. Mentre el jou dels poderosos es desferma sobre el meu cos, molts sentiments contradictoris m’assalten la ment. Per una banda, s’imposa el penediment i la penitència d’una vida miserable i senzilla entregada als vicis i plaers de la vida, contradita per l’orgull i la supèrbia de qui se sent ofès i ferit en el més intern del seu esperit pels maltractes patits durant els seus vint anys de vida.

Però al final, la presència física al món i la realitat es fan notar recordant-me que els dos sicaris enviats per una persona que m’odiava no em pensaven perdonar la vida. Llavors és quan em vaig adonar que havia de reaccionar. En veure un ganivet a la cintura del més baix dels dos vaig llançar-me cap a ell i, amb les forces minvades per la pallissa, vaig treure-li el coltell del cinturó i li vaig enfonsar a pit mentre ell llançava una última mirada de sorpresa. L’altre no es va fer esperar i es va abraonar contra mi llençant un crit, mentre intentava venjar el seu company. Quan ja em creia a l’Avern, va succeir l’inesperat: un veí va travessar el carrer corrent sorprès de veure l’espectacle, va distreure el meu botxí, i em va propinar una ocasió que no vaig desaprofitar, ja que vaig fer caure l’home al terra i finar la seva vida igual que el seu company de crims.

Esgotat i aterrit alhora, vaig contemplar els dos cossos sense vida estesos sobre la sorra del terra, regant-la amb la sang, un líquid carmesí que estava destinat a veure molts més cops. Aleshores van caure sobre mi l’abaltiment, el cansament i el dolor per les ferides i contusions que havia patit durant l’enfrontament contra els assassins a sou, i vaig caure al terra com un sac i sense sentits.

Em vaig despertar amb l’aigua freda que un soldat de les cohorts urbanes em va llançar a la cara. Em trobava a un calabós fred i humit, on hi havia rates i els fongs proliferaven arreu. Em van portar a una petita sala on hi havia un magistrat llegint uns documents i, després de llençar-me una avorrida mirada, els va deixar al damunt de la taula. Llavors va abordar el tema que em concernia:

-Com us dieu?-va dir l’home

-El meu nom és Marc  Servenci Cervià

-Sabeu els càrrecs que se us imputen?

-No, no en sóc conscient-vaig respondre

-Bé, doncs, se us acusa de doble assassinat injustificat a la via pública.

-Però si jo no he fet res d’això!- vaig replicar amb energia, tant, que el soldat que era en una cantonada es va posar en guàrdia per aturar una possible agressió per part meva al magistrat.

En aquell moment em vaig adonar que qui havia volgut acabar amb la meva vida se les havia empescat per submergir-me en uns càrrecs que jo no havia comès, i que estava decidit que acabaria els meus dies podrint-me a les presons de la ciutat. Però si ja m’havia escapolit una vegada de les seves malvades mans, ho podia tornar a fer, per tant vaig esperar una resposta seva.

-Bé, vostè no té l’última paraula, ja que d’aquí a una estona sereu traslladat a les presons de Roma. Cas tancat. Quants en queden per avui, Terenci?- va sentenciar.

-Un moment!- vaig exclamar- no hi ha cap altra solució al problema?

El magistrat i el soldat es van fer una mirada múrria i aquest va dir:

- Bé, sí que hi ha una altra solució: Allistar-se a l’exèrcit de l’Imperi, a les legions que partiran cap a Britània d’aquí a uns mesos.

-Com m’hi puc allistar i on?- vaig preguntar impacient.

- Si ja esteu segur de la vostra decisió, seguiu-me.- va dir el soldat, i se’n va anar cap a la porta.

Vam travessar uns quants carrers i al cap d’una estona  vam arribar a un local on hi havia un home de posat despreocupat, amb qui el sodat va parlar. Aquest va mirar-se el document detingudament i, més tard,  se’m va dirigir:

-Ets conscient de la teva situació, noi?

-Sí que ho sóc

-Bé doncs, en conseqüència dels teus càrrecs has escollit la vida militar. Comencem.

En aquell precís moment va donar inici a un llarg període de temps, ple de perills, aventures, sang i desgràcia. Allà es va iniciar la meva carrera militar, que em va dur fins als confins de l’Imperi Romà.