Com havia anunciat, aquí teniu una nova entrega del llibre "L'ombra del poder". Espero que resolgui dubtes...

IV

Com vaig poder comprovar, les tres deïtats encara no volien acabar amb la meva miserable existència. Ja estava resignat a perdre-la quan el bàrbar va interrompre la trajectòria de la fusta sobtadament: tenia un tall al coll provocat per una daga. Em vaig poder apartar a temps per evitar que el cos del muntanyenc no em caigués a plom a sobre. Per primera vegada des del principi de la batalla, em vaig sentir alleujat. Vaig anar a donar les gràcies al meu salvador, i quina va ser la meva sorpresa en veure-li la cara:

-Fabi! No m’ho crec, m’has salvat!

-Sí, és clar! Què et pensaves?-Va dir mentre mirava el desenllaç de l’escaramussa-Que et deixaria dinyar-la a mans d’aquest pudent monstre? Llavors qui em convidaria a una ronda a les tabernes?

-Com és que tenies una daga? -Li vaig preguntar amb curiositat.

-Ui, això ve de molt lluny! A la Suburra mai pots anar desarmat si no vols que un dia t’ataquin assaltadors de camins i et degollin com un garrí... A més, és una relíquia de la família.

-Mira! Hem guanyat!- Exclamava mentre assenyalava els pocs supervivents enemics, que fugien bosc enllà, en busca de refugi.

Aquella va ser la primera vegada que vaig presenciar els cadàvers de companys de viatge i de soldats de Roma, i en aquell moment vaig entendre que estava destinat a veure’n molts més si sobrevivia a les batalles posteriors. Aquella va ser la primera i crua lliçó que vam rebre: Havíem de saquejar els cadàvers enemics a la recerca d’objectes de valor i després preparar les pires funeràries per els més o menys deu morts romans a intramurs, després de veure el resultat de la lluita de la escorta.

Després d’acabar amb aquesta tasca, el tribú a càrrec de l’enclavament va iniciar un discurs, dirigit cap a nosaltres, els reclutes:

-Salut, reclutes! Avui heu presenciat un dels infinits enfrontaments que es produeixen entre nosaltres i els bàrbars que poblen aquestes muntanyes, que baixen a la vall per atacar-nos a nosaltres i saquejar els llogarrets dels voltants. A més, des de que heu posat un peu fora de Roma ha començat l’entrenament: Marxes forçades, construcció de campaments, i una cosa més: iniciació al combat cos a cos, que no estava previst.-deia mentre es col·locava bé la capa que el protegia del fred que feia allà dalt-Però d’aquesta manera no us serà tant difícil mentalitzar-vos de que heu vingut aquí, a part de portar la glòria de Roma fins la fi del món, a foradar els budells i tallar els caps dels pictes muntanyesos que amenacen les fronteres! Ara els oficials s portaran als que seran els vostres barracons fins que us llicencieu o moriu.

Els decurions van cridar la nostra atenció i ens van guiar fins els barracons corresponents: uns sòlids edificis fets de pedra tosca i marronosa que s’alçaven en perfecte ordre uns amb els altres, formant estrets passadissos entre ells, d’una amplada de tres o quatre homes en fila.

El campament estava situat all vessant d’una muntanya, protegit dels elements per aquesta i un turó proper. Era defensivament perfectament emplaçat, ja que només un pont de pedra ben protegit unia les dues parts del congost que separava el campament de la vall. Per l’altre costat, la via que unia Cataractoni amb Eboracum, la ciutat més propera, s’endinsava a través del bosc, que s’estenia, majestuós, al voltant de la fortificació. Aquesta estava situada a una clariana del gran bosc que tot ho cobria en aquella regió, però aquesta era prou extensa per no ser sorpresos per enemics vinguts de les tenebres verdes.

 A l’altre costat de la vall hi havia un llogaret bàrbar sotmès que enviava mensualment queviures al campament con a tribut i a canvi de la protecció de l’Imperi. Més enllà hi havia unes quantes granges disseminades per la vall, prop del llac que proporcionava aigua als natius.

Un cop vam arribar als barracons i hi vam entrar, em vaig mostrar gratament sorprès: m’ho imaginava molt més brut i petit, però per dins eren, si no impecables, força ordenats i nets per ser un campament fix. Però allò no era tot, ja que m’esperava una grata sorpresa.

 

Dibuix del campament d'Arnau Lario