Aquí tenim la continuació del llibre escrit per mi, l'Arnau. Espero que us agradi, ja que segur que us quedeu amb ganes de llegir el capítol quart. ;)

Iii

Dies més tard ja divisàvem Lugdunum, una ciutat en el seu apogeu, rica i tocant el riu, i dominant el territori del seu voltant. Etimològicament, el seu nom significa “ciutat del déu Lugus”, una deïtat celta. Com sempre, vam acampar fora de les muralles de l’urbs però prou a prop d’elles per gaudir de la seva protecció. Aquesta vegada, però, no vam dormir en un campament, sinó que vam plantar les tendes i vam fer l’habitual repartiment de feines.

Van ser una tarda i capvespre tranquils i relaxants, on vam descansar i ho vam preparar tot per dormir. Es van donar permisos i es va dir la hora de partida, que va  horroritzar tothom: dues hores després de la mitjanit. Així doncs, anant a dormir aviat, només ho podríem fer unes quatre hores, i, per tant, el dia següent estaríem molt cansats per caminar. Com que no em tocava cap tasca, vaig sopar ràpid i me’n vaig anar cap a dormir. El dia següent seria molt, molt dur.

Tenia el ulls vermells, no em notava els peus, titubejava, no em sentia jo mateix... Així em notava jo en sonar el toc de corneta. Vaig recollir les coses i va començar la marxa. Alguns homes estaven nerviosos i xiuxiuejaven entre ells. Més tard en vaig conèixer el motiu: corria el rumor que ja no passaríem per cap ciutat més fins arribar al punt d’arribada. Mentrestant, fèiem camí cap al destí, que marca inexorablement les nostres vides.

...

El vent xiulava entre les fulles, com un caçador que vigila la seva presa, els arbres s’alçaven majestuosos al nostre voltant, tapant la minsa llum del sol, el terra cruixia als nostres peus i, a la columna, regnava entre els reclutes el temor a una emboscada britana. Qualsevol cruixit era motiu d’atenció i, ho confesso, jo també estava una mica espantat.

Però en veure els murs de Cataractonium vam respirar tranquils. Què ens podia passar, tan a prop d’una guarnició experta i dels seus murs sòlids i ferms?, ens preguntàvem per dins, quan ens va arribar la resposta: Una horda de furibunds salvatges s’abalançava contra nosaltres. Estàvem paralitzats de l’espant i no gosàvem fer cap moviment per por que s’adonessin de la nostra presència, fins que l’escorta va contenir els bàrbars i el centurió al càrrec de la columna va cridar:

-Tots a córrer! Hem d’arribar a cobert abans que acabin amb els guàrdies!

Tot seguit va sonar l’ordre de retirada i tots vam començar a córrer cap a la fortificació, desordenadament i com podíem, carregant amb tots els nostres equipatges. Més d’un es va caure i va ser mort pels nostres perseguidors, però jo no vaig perdre els estreps i vaig entrar sa i estalvi al fort, on ja estaven preparats els soldats per acabar amb els britans que aconseguissin entrar.

En arribar, ens van dir que deixéssim els equipatges a un racó i que agaféssim pals i garrots per defensar-nos dels atacants que havien aconseguit entrar al recinte. Els enemics eren uns trenta i nosaltres quaranta, però vint-i-cinc érem reclutes inexperts i temorosos, cosa que inclinava la balança cap als britans, que eren homes de muntanya rudes i experts en armes, ja que no semblaven simples camperols rebels.

Tot i així, ens hi vam enfrontar. Segons havia escoltat, els reforços eren de camí, de tornada d’una incursió de càstig a una població bàrbara que s’havia amotinat. Posteriorment, amb més calma, em vaig plantejar si no deuria tenir relació l’atac a la fortalesa amb la rebel·lió al poblat.

En aquell moment la situació era dramàtica: els soldats de la guarnició intentaven protegir-nos dels bàrbars, però al final alguns van cedir i algun brità es va escolar i ens va atacar. Com sempre, la deessa Fortuna refusava protegir-me, i el bàrbar em va escollir a mi com a víctima.

El garrot que havia agafat em tremolava a les mans, en consonància amb la resta del meu cos, les mans em suaven, les cames em feien figa... en fi, que tot propiciava una mort ràpida i una drecera cap a l’Hades. El meu oponent va aixecar la seva maça i la va descarregar sobre mi amb la intenció de matar-me d’un sol cop, però va aparèixer en mi un instint salvatge i totalment instintiu de supervivència que va fer que m’apartés i esquivés el cop, desequilibrant el contrari i fent-lo entrebancar. Llavors, com una bèstia furiosa, em va començar a atacar sense gaire precisió en els seus cops, fallant en tots i cadascun d’ells, fins que al final em va tocar. Em va colpejar a l’espatlla, cosa que va fer que perdés la concentració, ocasió va aprofitar per propinar-me’n un altre a l’estómac. Allò em va fer doblegar-me de dolor, i acte seguit em va donar un cop de puny a l’esquena que em va tirar al terra.

Vaig perdre els sentits uns instants i els vaig recuperar just en el moment d’apartar-me del cop del bàrbar, que després de prendre’s un breu respir (cosa que em va anar perfecte a mi, el temps just per recobrar els sentits) havia decidit acabar amb allò d’una vegada. Però tot just aixecar-me aquest em va propinar una puntada de peu que em va enviar de cap a terra novament, donant-me un fort cop al braç dret. Aquesta vegada vaig ser conscient del negre futur que m’esperava. Lentament, la maça es va anar aixecant, inexorablement, lentament... mortalment. Ja estava resignat. La meva vida arribava al final. Finalment la maça anava baixant a càmera lenta, mentre em semblava escoltar les Parques riure’s de mi abans de tallar el fil de la meva vida.