Catalunya: una realitat

Fa temps que noto que s’ha perdut alguna cosa, que s’ha perdut l’ànim. Em dóna la sensació que som un nen al qual li donen els pares una piruleta perquè es calli i el nen ja està content. Tinc la sensació que Catalunya, per molts espanyols és un malson que no els deixa dormir tranquils. Que som un destorb, que el catalanisme és un invent dels catalans per acumular diners i privilegis, que els volem esclavitzar. I sobre tot, una cosa que m’irrita molt: <El nacionalisme català està format per una minoria radical>. Doncs no senyor! Com tots els moviments socials i polítics, sempre hi ha un sector radical, però no vol dir que qualsevol tipus de nacionalisme català sigui radical ni que hi hagin pocs. Ser catalanista també implica un sentiment de llibertat, i aquest pot ser més gran o menys.

Catalunya és una realitat, no és ficticia. Catalunya, forma part del conjunt d’Espanya i Europa, però també forma part d’un conjunt propi, el català, i no està integrat al de Castella, perquè són dos sentiments diferents. Les dos tenen una llengua, unes tradicions, una cultura i una societat i una política pròpies i diferents.

Llavors, quan venim reclamant el que ens pertoca, només pel que som, no ja pel que fem ni hem fet, que és molt més, ens diuen que són pretextos antiquats i medievals i fora de lloc. Perdonin, però Castella, sense l’antiguitat, i sense l’antiguitat medieval, els seus lligams amb Catalunya serien nuls, o si més no , diferents. I tampoc tindrien aquesta riquesa social, cultural i lingüística que els hi ha aportat l’edat medieval.

Estic ja fart, només amb aquests quinze anys que puc haver escoltat i entendre quelcom, de sentir el: <El catalanismo y el independentismo afectan a la unidad de España>. Em sap greu, però el catalanisme no afecta gens ni mica a la unitat d’Espanya, més aviat, Espanya fou creada amb una Catalunya independent. I és que, Espanya està tan lliagada entre si per obligació de Castella, que està estrangulant a Catalunya, que és una llengua, una societat, una cultura i unes institucions, i per sobre de tot, persones. Persones que viuen a Catalunya. Catalans.

Trobo que ja n’hi ha prou d’aquest color, que és hora de dir prou i “ja està bé!”, i d’acabar amb aquesta farsa. No només per Catalunya, sinó per les persones que hi viuen, que són el més important.

Perquè si ens volen, perquè ens maltracten? Ah, bé, d’això només en conec una cosa semblant: colonialisme.