Després d'una mica de sequera literària, torno amb un altre capítol del llibre L'ombra del poder. Espero que us agradi. 

                       IV

Els dies que es van succeir a continuació van ser dedicats al nostre entrenament. Mentre veia (i experimentava) la duresa del centurió instructor, entenia per què Roma havia conquerit el món.

La part més dura va ser la de les marxes: al cap d’un mes i mig i d’innumerables butllofes ja érem capaços de caminar 60 quilòmetres en dotze hores amb l’armadura completa.

La següent part de l’ensinistrament va ser l’esgrima: esgotadores jornades de lluitar contra un pal de fusta per aprendre a fer servir el gladius mentre et plouen cops i improperis de l’instructor pels teus errors. El pitjor d’haver estat destinat tan lluny era que les pluges eren molt abundants i sovint havíem d’entrenar molls fins els ossos.

Un cop vaig aprendre a usar l’espasa curta vam passar al pilum, un tipus de javelina típicament romà: una vara de fusta rematada amb una llarga punta de ferro. El d’entrenament, però, tenia la punta de cuir per evitar ferides.

L’última fase de l’entrenament va ser aprendre a lluitar en cooperació (tàctiques, posicions, formacions i, sobretot, moure’s en sincronia). Tasca més fàcil per mi, ja que em portava bé amb la majoria dels meus companys, que m’ajudaven i estaven sempre de bon humor.

Durant tot aquest temps (mig any aproximadament)) en Luci em va ser de molta ajuda, psicològicament parlant, ja que tots els dies, després de l’ instrucció, estava amb mi i parlàvem. Em va explicar molts detalls de l’emboscada i del que havia fet després, i jo li vaig correspondre explicant-li els esdeveniments de Roma dels últims anys.

Durant el temps que jo havia estat entrenant (m’ho explicaria en Luci més tard) els oficials van investigar la misteriosa desaparició dels correus dels soldats fins que van descobrir que hi havia una banda de bandolers que els interceptaven, es quedaven el carro i mataven els conductors.

Dies més tard d’haver finalitzat l’entrenament, ens van encomanar la primera missió: parar una trampa als assaltadors. Ens amagaríem als carros del “correu” i, quan ens ataquéssin reduïr-los.

Tot va sortir segons el pla: Vint dels atacants van ser empressonats, excepte cinc morts i deu fugitius (inclòs el seu cap). Pel que fa a nosaltres, no va morir ningú, cosa estranya si mirem que nosaltres érem legionaris novells i ells bàrbars robustos i experts lluitadors.

Com era d’esperar, nosaltres vam ser els que vam anar a buscar els fugitius. Com que coneixíem l’emplaçament del seu cau, no hi vam anar de manera frontal, sinó que, després de dividir-nos en diferents grups (jo estava en un grup de cinc homes, inclòs en Fabi, vam rodejar el seu emplaçament, format per quatre barraques protegides per una tosca empalissada d’estaques, coronat per una torre de guaita de fusta, fins que vam passar a l’acció: el meu grup va reduir  els dos guaites que estaven endormiscats per evitar que donessin l’alarma, el segon grup va entrar per un forat al mur i va esperar a que el tercer ataqués frontalment el fort per cridar l’atenció per sorprendre els defensors pel darrere. Nosaltres ens vam repartir pels voltants per evitar que ningú escapés, cosa que ens va permetre veure la carnisseria que es desenvolupava davant els nostres inexperts ulls: tots els assaltadors van morir excepte el cap, que va ser lligat i conduït cap al campament. Mentre tornàvem notava al clatell l’escalfor de l’incendi que havíem provocat al fort després de saquejar-lo, un foc lluent, arrogant i repressiu.

Mesos després esclatava una revolta a les ciutats d’Eburacum, Isurium, Derventione, Delgovicia, Calcaria i Legeolio a causa de la falta de gra, escàs per les males collites. El governador va enviar una legió per esclafar-la, però va ordenar a les tropes estacionades a prop de la zona revoltada que també hi col·laboressin. Després de fer els preparatius, vam abandonar el campament i ens vam dirigir a Isurium, emplaçament que havíem de conquerir nosaltres sols. Per sort, aquesta no era una ciutat gaire important, i no estava gaire protegida: tenia una muralla d’uns vint o trenta metres i unes quantes torres de guàrdia escampades durant tota la seva llargada. Per aquest motiu vam decidir fer un assetjament de poc temps. Després de cavar terraplens i construir el campament vam començar a construir les torres d’assalt amb la fusta d’un bosc proper.

Els artillers van construir les ballistae i les catapultes que havíem portat amb nosaltres per aquestes ocasions, especialment unes petites catapultes en forma d’arc que llençaven pedres de la mida d’una síndria que quan s’estavellaven contra els murs feien unes esquerdes que podien desgraciar l’edifici en una hora. Nosaltres ens vam encarregar de fer parapets per evitar una sortida dels assetjats per fer cessar la pluja mortal sobre els seus caps.

Com que no es van voler rendir, vam iniciar el bombardeig sobre la localitat rebel: Les pedres i les gegantines fletxes ardents queien sobre la muralla i la ciutat entre crits i fum. Les torres d’assalt, que ja estaven llestes, es van dirigir cap als murs, mentre l’ariet colpejava la porta sense descans. En aquest precís moment va arribar el meu torn.