Una vegada més, aquí tenim un altre capítol de "L'Ombra del poder". Gaudiu-lo!

                       V

Les buccinae van sonar, estridents, per anunciar-nos que havíem de prendre les escales i assaltar els murs. Quan hi vam arribar, el centurió va dir als novells:

-Demostreu el que heu après i escaleu, colla de mentulae! Amunt!

Després de proferir un crit de guerra, vam pujar per les escales fins que ens vam trobar cara a cara amb els rebels: en la seva majoria eren ciutadans armats amb piques i instruments del camp, com falçs o destrals, ajudats per mercenaris britans, armats amb destrals i escuts rodons, que cridaven en un idioma estrany i animaven als ciutadans a lluitar.

 Minuts més tard, el pas de guàrdia de les muralles es va convertir en un batibull de gent lluitant, homes caient al buit, crits i sang, que em va desorientar i va fer que jo fos una presa fàcil per qualsevol enemic. I així va ser: acte seguit se’m va enfrontar un bàrbar armat amb una gran maça que sostenia a dues mans, que em va voler esclafar, però va fallar gràcies a la meva agilitat, ja que quan va inclinar el cos per l’impuls del cop li vaig fer una estocada neta al ventre. D’aquest vaig passar a un altre, que vaig matar d’un cop d’escut, cosa que el va fer caure a la part de la muralla que dóna a la ciutat, mort per l’impacte. La resta va ser igual fins que, per fi, vam prendre les muralles i les torres d’assalt van portar prou homes als murs per evitar que ens el reconquerissin. Llavors va ser quan vaig poder descansar una mica i veure la situació: els rebels que quedaven s’havien refugiat al fòrum de la ciutat a la desesperada, les nostres baixes eren relativament poques i només quedaven uns cent o cent cinquanta enemics, la majoria ferits. Va ser en aquest moment quan em vaig trobar amb en Fabi i en Luci, que s’havien fet amics d’ençà que els havia presentat.

-Ei! Com esteu?-Vaig dir per cidar la seva atenció

-Bé. Aquí estem, comptant les baixes que hem fet cada un. Luci, he guanyat jo, n’he matat cinc més que tu!

-Ja, clar! Sóc més gran que tots dos i assaboreixo els combats, no els mato de seguida. És que ens hem apostat cinc sestercis a que jo en matava més. A més...-La seva veu va quedar ofegada pel so de les trompetes i el fragor de la batalla que s’estava desenvolupant als carrers adjacents al fòrum, ja que mentre parlaven s’havien anat acostant a la plaça central de la ciutat rebel-.

En aquest moment de la batalla, els assetjats lluitaven a mort perquè sabien que no hi hauria pietat, cosa que va acarnissar encara més la confrontació. L a Fortuna, capritxosa com sempre, va voler que en aquell precís moment la nostra unitat entrés en combat. Els rebels encara van resistir una hora en combats cos a cos, cosa que ens van fer suar cada pam que perdien.

Al final de la batalla, el paisatge era desolador: centenars de cadàvers omplien el fòrum d’Isurium, i com a conseqüència el terra estava ple de sang. Pertot s’escoltaven els laments i els crits de dolor dels ferits i els esgarips que feien els moribunds enemics ferits en ser rematats pels nostres. Més d’un dels soldats més joves, inclòs en Fabi, vomitaven en un racó en veure ferits amb les vísceres escampades pel terra ja que era realment repugnant. Jo, acostumat a veure’n a la carnisseria on acompanyava la meva mare de petit, i on hi vaig treballar un temps, intentava pensar en alguna altra cosa mentre regirava els morts en bosca d’objectes de valor, com braçalets, monedes o anells.   

(El setge)

Dies després de la carnisseria, jo estava destinat al cos d’exploradors de la segona cohort, on, juntament amb els meus companys (en Luci estava a la guarnició de la ciutat i en Fabi era en una expedició de càstig pels voltants), vaig descobrir la posició de diversos forts en possessió dels enemics. En assabentar-se de la notícia, el tribú que dirigia la repressió va ordenar atacs silenciosos sobre les fortificacions enemigues, ja que no podien fer setges per culpa de les reserves que els rebels havien emmagatzemat. El conflicte, doncs, estava servit.  

Els alts comandaments van dividir els cent efectius de què disposaven en tres grups, in per cada fort. Cada “equip” disposava d’uns 33 homes, deu dels quals eren arquers, 20 eren soldats d’infanteria armats a la lleugera (cota de malla, gladi, daga, casc i dues javelines), dos eren exploradors que feien de guies i un era el decurió que comandava l’atac. A mi, com a explorador, em va tocar estar en un d’aquests grups, i una  fosca nit sense lluna d’hivern vam partir de l’improvisat campament que havíem muntat a uns cinc-cents metres del fort.