V
Les buccinae
van sonar, estridents, per anunciar-nos que havíem de prendre les escales i
assaltar els murs. Quan hi vam arribar, el centurió va dir als novells:
-Demostreu el que heu après i escaleu, colla de mentulae! Amunt!
Després de proferir un crit de guerra, vam pujar
per les escales fins que ens vam trobar cara a cara amb els rebels: en la seva
majoria eren ciutadans armats amb piques i instruments del camp, com falçs o
destrals, ajudats per mercenaris britans, armats amb destrals i escuts rodons,
que cridaven en un idioma estrany i animaven als ciutadans a lluitar.
Minuts més
tard, el pas de guàrdia de les muralles es va convertir en un batibull de gent
lluitant, homes caient al buit, crits i sang, que em va desorientar i va fer
que jo fos una presa fàcil per qualsevol enemic. I així va ser: acte seguit
se’m va enfrontar un bàrbar armat amb una gran maça que sostenia a dues mans,
que em va voler esclafar, però va fallar gràcies a la meva agilitat, ja que
quan va inclinar el cos per l’impuls del cop li vaig fer una estocada neta al
ventre. D’aquest vaig passar a un altre, que vaig matar d’un cop d’escut, cosa
que el va fer caure a la part de la muralla que dóna a la ciutat, mort per
l’impacte. La resta va ser igual fins que, per fi, vam prendre les muralles i
les torres d’assalt van portar prou homes als murs per evitar que ens el
reconquerissin. Llavors va ser quan vaig poder descansar una mica i veure la
situació: els rebels que quedaven s’havien refugiat al fòrum de la ciutat a la
desesperada, les nostres baixes eren relativament poques i només quedaven uns
cent o cent cinquanta enemics, la majoria ferits. Va ser en aquest moment quan
em vaig trobar amb en Fabi i en Luci, que s’havien fet amics d’ençà que els
havia presentat.
-Ei! Com esteu?-Vaig dir per cidar la seva atenció
-Bé. Aquí estem, comptant les baixes que hem fet
cada un. Luci, he guanyat jo, n’he matat cinc més que tu!
-Ja, clar! Sóc més gran que tots dos i assaboreixo
els combats, no els mato de seguida. És que ens hem apostat cinc sestercis a
que jo en matava més. A més...-La seva veu va quedar ofegada pel so de les
trompetes i el fragor de la batalla que s’estava desenvolupant als carrers
adjacents al fòrum, ja que mentre parlaven s’havien anat acostant a la plaça
central de la ciutat rebel-.
En aquest moment de la batalla, els assetjats
lluitaven a mort perquè sabien que no hi hauria pietat, cosa que va acarnissar
encara més la confrontació. L a Fortuna, capritxosa com sempre, va voler que en
aquell precís moment la nostra unitat entrés en combat. Els rebels encara van
resistir una hora en combats cos a cos, cosa que ens van fer suar cada pam que
perdien.
Al final de la batalla, el paisatge era desolador:
centenars de cadàvers omplien el fòrum d’Isurium, i com a conseqüència el terra
estava ple de sang. Pertot s’escoltaven els laments i els crits de dolor dels
ferits i els esgarips que feien els moribunds enemics ferits en ser rematats
pels nostres. Més d’un dels soldats més joves, inclòs en Fabi, vomitaven en un
racó en veure ferits amb les vísceres escampades pel terra ja que era realment
repugnant. Jo, acostumat a veure’n a la carnisseria on acompanyava la meva mare
de petit, i on hi vaig treballar un temps, intentava pensar en alguna altra
cosa mentre regirava els morts en bosca d’objectes de valor, com braçalets,
monedes o anells.
(El setge) |
Dies després de la carnisseria, jo estava destinat al cos d’exploradors de la
segona cohort, on, juntament amb els meus companys (en Luci estava a la
guarnició de la ciutat i en Fabi era en una expedició de càstig pels voltants),
vaig descobrir la posició de diversos forts en possessió dels enemics. En
assabentar-se de la notícia, el tribú que dirigia la repressió va ordenar atacs
silenciosos sobre les fortificacions enemigues, ja que no podien fer setges per
culpa de les reserves que els rebels havien emmagatzemat. El conflicte, doncs,
estava servit.
Els alts comandaments van dividir els cent efectius de què disposaven en
tres grups, in per cada fort. Cada “equip” disposava d’uns 33 homes, deu dels
quals eren arquers, 20 eren soldats d’infanteria armats a la lleugera (cota de
malla, gladi, daga, casc i dues javelines), dos eren exploradors que feien de
guies i un era el decurió que comandava l’atac. A mi, com a explorador, em va
tocar estar en un d’aquests grups, i una fosca nit sense lluna d’hivern vam partir de l’improvisat
campament que havíem muntat a uns cinc-cents metres del fort.
L'enhorabona, Palb, la teva novel·la va evolucionant amb cada lliurament! Endavant!Ja espero amb candeletes el proper capítol.
ResponEliminaUn nova desfeta sangonent, ¿quan arribarà la història d'amor, la pau? És clar que en el món romà aquestes èpoques pacífiques no abundaven...
ResponEliminaUna nova il·lustració, això m'agrada. La llàstima és que l'arxiu digitalitzat no fa honor a l'original.
En aquesta nova entrega veiem el Marc molt més segur en la lluita, ja tot un autèntic heroi. La seva infantesa l'ajuda en aquests reptes; segur que també els records de la seva llar l'ajudaran en altres fronts... És impressionant l'activitat del setge que recull la teva il·lustració. No deixis d'incloure'n una als capítols que resten. Ens agrada molt!
ResponEliminapots estar segura, Carmen, que d'ara en endavant em faltarà lloc per posar els dibuixos, ja que se m'estan acumulant.
EliminaARNAU